Details

Convergència Democràtica de Catalunya i el món sindical (1974-1990)

by Rúa Fernández, José Manuel

Abstract (Summary)
RESUM: Aquesta tesi se centra en l'estudi i l'anàlisi dels llaços, les contradiccions i els punts de confluència entre el partit nacionalista més important de l'últim quart del segle XX a Catalunya, Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), i el sindicalisme català. Unes relacions on despunta amb força el projecte convergent d'articular un important sindicat nacionalista durant la dècada dels 80. El període que comprendria la nostra investigació abastaria des de l'any de fundació de Convergència Democràtica de Catalunya (1974), fins al 1990, any d'eleccions sindicals i última intervenció del partit per engegar un tercer espai sindical a Catalunya de caràcter nacionalista. Amb la victòria a les eleccions autonòmiques de 1980, una CDC convertida en partit de govern iniciarà les accions necessàries per construir el tan desitjat tercer sindicat d'inspiració nacionalista. Els tres grans intents que conduirà l'home del partit dintre del moviment obrer, Rafael Hinojosa, no fructificaran. El primer, l "Operació USO" lany 1983 (on també participaven a més de la Unión Sindical Obrera, la Confederació Sindical de Treballadors de Catalunya CSTC- i el Sindicat de Quadres de Catalunya SQC-), no passarà de la taula de negociacions. Els altres dos intents en els quals CDC té un paper destacat sí que arribaran a materialitzar-se. En primer lloc, l'any 1986 es presentarà la nova Confederació Sindical de Catalunya (CSC). Després d'un procés negociador ple d'obstacles i situacions conflictives on prendran part el SQC i la CSTC, la Confederació Sindical de Catalunya celebrarà el seu congrés fundacional l'any 1987. La difícil convivència entre les dues tradicions presents al si de la Confederació acabarà provocant la ruptura del sindicat només un any després de la seva fundació. L'última temptativa de CDC (és a dir de Rafael Hinojosa) d'unificar el sindicalisme nacionalista i minoritari també es concretarà orgànicament, amb la integració de la Confederació de Treballadors de Catalunya [escisió de la Confederació Sindical de Catalunya liderada per Jordi Fayos] dintre de la USO de Catalunya. Malgrat uns resultats en les eleccions sindicals de l'any 1990 francament decebedors, el procés de fusió no es detindrà i en 1993 tindrà lloc el congrés d'unificació, però les lluites internes pel control de l'organització tornaran a fragmentar un espai sindical marginal i dividit. La raó principal per entendre el reiterat fracàs de Convergència dintre del món sindical va estretament lligada al paper desenvolupat, primer, per Comissions Obreres en solitari, i amb posterioritat per CC.OO i UGT conjuntament. Des de diferents posicionaments i plantejaments sindicals (ofensius per part de CC.OO i defensius per part de la UGT), els dos sindicats majoritaris feien seu el tema nacional català, despuntant en aquest aspecte el cas de CC.OO, en ser el primer dels grans sindicats en apostar per la concepció de sindicat nacional i per mantenir-se com la força sindical més important de Catalunya. Per tant, el projecte de Convergència Democràtica de Catalunya d'impulsar i consolidar durant la dècada dels 80 un important sindicat nacionalista no va prosperar per la força i la implantació dels sindicats majoritaris Comissions Obreres i Unió General de Treballadors, que exercien les funcions primer CC.OO en solitari i després conjuntament amb la UGT- de veritables sindicats nacionals.
This document abstract is also available in English.
Bibliographical Information:

Advisor:Mayayo Artal, Andreu

School:Universitat de Barcelona

School Location:Spain

Source Type:Master's Thesis

Keywords:història contemporània

ISBN:

Date of Publication:01/10/2007

© 2009 OpenThesis.org. All Rights Reserved.