Details

Electrophysiological indexes of the detection and processing of auditory distractors

by Corral López, María José

Abstract (Summary)
RESUM EN CATALÀ: TÍTOL DE LA TESI: "Indicadors electrofisiològics de la detecció i el processament de distractors auditius" INTRODUCCIÓ A la vida diària, els nostres sentits estan contínuament bombardejats per informació procedent de diferents modalitats i localitzacions. Per aconseguir concentrar-nos en les nostres tasques necessitem la capacitat de seleccionar els estímuls rellevants dentre tota la informació que ens envolta. Tot i així, un bloqueig total de qualsevol estímul irrellevant resultaria inadaptatiu per la incapacitat de poder reaccionar a canvis potencialment importants com, per exemple, la percepció del plor dun nadó quan ens trobem en espais diferents de la casa, o la ruptura dun vidre prop nostre. Estudis recents han investigat com el sistema nerviós porta a terme la selecció de la informació rellevant per la tasca en curs, alhora que permet lavaluació de possibles canvis auditius en lentorn. PARADIGMES DE DISTRACCIÓ AUDITIVA Diversos paradigmes han intentat recrear al laboratori la interferència provocada per canvis en lentorn acústic. Una de les possibles tasques encomanda als participants consisteix en classificar estímuls auditius, curts o llargs (Schroger & Wolff, 1998a), o bé, estímuls visuals, parells o senars (Escera, Alho, Winkler, & Naatanen, 1998). Aquests estímuls rellevants són precedits per una estimulació auditiva constant. De forma infreqüent i inesperada lestimulació constant és reemplaçada per un altre tipus de so. Anomenem estímuls auditius discrepants quan es modifica lleugerament alguna característica física respecte lestimulació auditiva precedent, com pot ser la freqüència, la intensitat o la durada. En canvi, quan lestimulació constant és reemplaçada per estímuls únics o totalment diferents, com pot ser el so dun telèfon o el caure dunes claus, parlem destímuls innovadors (Escera et al., 1998). Ambdós tipus de canvis provoquen respostes lleugerament més lentes (de lordre de milisegons), fenomen identificat com a distracció. FACTORS QUE INFLUEIXEN EN LA DISTRACCIÓ AUDITIVA Dos dels paràmetres coneguts que afecten la distracció són la magnitud del canvi (Berti, Roeber, & Schroger, 2004) i la seva predrictibilitat (Sussman, Winkler, & Schroger, 2003). És a dir, grans i impredictibles canvis, tal com el so dun telèfon, òbviament produeixen major distracció, que canvis molt similars a lestimulació precedent o que poden ser previstos per altres estímuls (Escera et al., 1998; Escera, Yago, & Alho, 2001). La magnitud de la distracció sha observat proporcional al canvi de to entre lestímul repetitiu i lestímul discrepant (Berti et al., 2004; Jaaskelainen, Schroger, & Naatanen, 1999; Schroger, 1996). Seguint la mateixa línia, estímuls innovadors susceptibles de ser reconeguts, com per exemple, el timbre del telèfon o el soroll duna perforadora al carrer, generen respostes més lentes que estímuls innovadors (sons complexes amb un ample espectre de freqüència) difícilment associats a cap element conegut (Escera, Yago, Corral, Corbera, & Nunez, 2003). La predictibilitat dels estímuls discrepants ha estat estudiat per Sussman et al. (2003). En aquesta investigació, cada so estava precedit per un estímul visual. Dues condicions van ser presentades. En la condició previsible, lestímul visual indicava la freqüència del so. En la condició imprevisible, lestímul visual es presentava aleatòriament emparellat amb la freqüència del so, sense proporcionar cap informació sobre la freqüència de lestímul subseqüent. Els estímuls discrepants de la condició impredictible van provocar distracció, però els estímuls discrepants de les series predictibles no. CAUSA EN LA DISTRACCIÓ AUDITIVA Per quin motiu els canvis en lentorn acústic provoquen un pitjor rendiment de la tasca en curs? Una possible explicació rau en que part dels recursos atencionals destinats a lexecució de la tasca encomada sutilitzin per lavaluació del nou estímul. Però, en quin moment el canvi irromp en el processament dels estímuls rellevants? Alho, Escera, Diaz, Yago, & Serra, (1997) van observar que el potencial evocat N1 de lestímul visual rellevant es veia atenuat quan era precedit per un estímul discrepant, en comparació a quan era precedit per un estímul repetitiu. Aquest resultat va suggerir als autors que el distractor era capaç dinterrompre una fase primerenca del processament de lestímul rellevant. Més tard, Parmentier, Elford, Escera, Andres, & San Miguel, (2008) van voler corroborar aquest resultat en el cas destímuls innovadors. La magnitud de la distracció no es va veure afectada ni per la dificultat de discriminació visual de lestímul rellevant, ni per laugment de categories a lhora de classificar els estímuls rellevants per la tasca. Només en una condició en la qual es presentava un estímul captador de latenció, just abans de laparició de lestímul rellevant, va ser capaç danular la distracció conductual. Per tant, la distracció en el cas destímuls auditius no semblava estar causada per una interferència en etapes primerenques o tardanes del processament de lestímul rellevant, sinó pel moviment de latenció del distractor (estímul innovador) fins lestímul rellevant. La següent qüestió oberta a preguntar-se és de quina naturalesa resulta aquest moviment. Els resultats de la present tesi (estudi segon) permetran resoldre si es tracta dun moviment en lespai (de la localització en la què es presenten els distractors a través dels auriculars fins a la pantalla per on es presenten els estímuls visuals rellevants situada aproximadament a un metre del participant), o bé, si el moviment es tracta de traspassar els recursos atencionals destinats a la modalitat visual (rellevant) cap a la modalitat auditiva (irrellevant). FINESTRAL TEMPORAL VULNERABLE A LA DISTRACCIÓ AUDITIVA Schröger (1996) va observar un empitjorament de les respostes conductuals (decrement del nombre de respostes correctes i augment del temps de resposta) quan el distractor es presentava 200 ms abans de lestímul rellevant, però no, quan es presentava a 560 ms. Posteriorment, Escera et al. (2001) va utilitzar també dues asincronies entre lestímul distractor i lestímul rellevant: a 245 ms i a 355 ms. Ambdós intervals van provocar respostes més lentes, encara que no van mostrar diferència significativa ni quan el distractor es tractava dun estímul discrepant, ni quan es tractava dun estímul innovador. Altres estudis han registrat distracció conductual utilitzat intervals de 200 ms (Roeber, Berti, & Schroger, 2003; Roeber, Widmann, & Schroger, 2003; Schroger & Wolff, 1998b; Schroger, Giard, & Wolff, 2000), 100 ms (Schroger & Wolff, 1998a) o, fins i tot, quan lestímul distractor i lestímul discrepant es presentaven a lhora (Rinne, Sarkka, Degerman, Schroger, & Alho, 2006). Un dels altres objectius de la present tesi (tercer estudi) és esbrinar si la distància temporal entre el distractor i lestímul rellevant resulta decisòria per la magnitud de la distracció. ELECTROFISIOLOGIA DE LA DISTRACCIÓ AUDITIVA Els potencials evocats registrats durant lexecució de les tasques de distracció permeten investigar la dinàmica espacial i temporal de les xarxes neuronals implicades en el control de latenció. El potencial evocat típic en aquesta situacions mostra una complexa morfologia formada per lactivitat associada a lestímul distractor i lestímul rellevant. La resta aritmètica entre el potencial evocat davant de lestímul distractor i el potencial evocat davant lestímul repetitiu permet aïllar lactivitat cerebral relacionada amb la distracció conductual. Mitjançant aquesta simple operació, el potencial evocat resultant mostra típicament tres components que han estat relacionats amb diferents fases neurofisilògiques de la distracció. Primer, un component negatiu que apareix al voltant dels 150-200 ms des de laparició del distractor i que ha estat relacionat amb la detecció automàtica del canvi. Aquest component primerenc rep el nom de potencial de disparitat (mismatch negativity, MMN, en terminologia anglosaxona). Segon, una deflexió positiva que segueix al potencial de disparitat i que ha estat relacionada amb lorientació efectiva de latenció cap al canvi, batejada amb el nom de P3a. Finalment, un component negatiu, identificat en terminologia anglosaxona com a reorienting negativity (RON), implicat amb la reorientació de latenció cap a lestímul rellevant després duna distracció momentània. Tot i així, alguns treballs mostren laparició daquests components en absència de distracció conductual (Munka & Berti, 2006; Polo et al., 2003), pel que una revisió independent per cada un dells pot ajudar a descriure més acuradament els processos cognitius subjacents a la seva generació. LA DETECCIÓ DEL CANVI I EL POTENCIAL DE DISPARITAT(MMN) La detecció automàtica destímuls potencialment rellevants que ocorren fora del focus datenció ha estat relacionada amb, almenys, dos mecanismes cerebrals. Un dels mecanismes és activat per inicis o acabaments inesperats destímuls, com per exemple, la llum dun llamp, lalarma duna sirena o el cessament del funcionament del motor de la nevera després de tot un dia en marxa. Un altre mecanisme diferent és activat quan un estímul en particular trenca amb la petja neural de la constant estimulació auditiva precedent. Un exemple típic de lactivació daquest mecanisme lhan utilitzat durant anys les emissores de ràdio per anunciar les notícies: una sèrie de tons constants finalitza amb un to més agut o més llarg. El primer mecanisme està basat en la reacció neurofisiològica als momentanis increments o decrements denergia física i ha estat associat amb el component auditiu N1 (Naatanen & Picton, 1987). El segon mecanisme implica una avaluació constant de lentorn acústic capaç de detectar qualsevol canvi que trenqui amb la regularitat precedent, i ha estat relacionat amb el potencial de disparitat (Naatanen, 1990, 2007; Schroger, 2007; Winkler, 2007). Un ampli nombre de treballs han indicat que tant el component N1, com el potencial de disparitat, tenen les seves fonts generadores al planum temporale de lescorça auditiva (Alho, 1995; Alho et al., 1998; Escera, Alho, Schroger, & Winkler, 2000; Naatanen & Picton, 1987), amb contribucions de regions prefrontals (veure Giard et al., 1994 per N1; Deouell, 2007, pel potencial de disparitat). Tot i així, la majoria destudis acostumen a utilitzar com a distractors un canvi en el to de lestimulació. Per tant, no és possible descartar totalment que la resposta cerebral associada a la detecció del canvi no estigui provocada per la resposta específica de neurones sensibles a una determinada freqüència (Jacobsen & Schroger, 2001; Yago, Escera, Alho, & Giard, 2001). Estudis subseqüents, entre ells el primer estudi de la present tesi, han demostrat que, efectivament, el detector de canvis associat al potencial de disparitat també és sensible a modificacions en la durada (Escera, Corral, & Yago, 2002; Roeber et al., 2003), la intensitat (Escera et al., 2002; Rinne et al., 2006), i la localització del so (Roeber et al., 2003), corroborant el paper del potencial de disparitat en la detecció automàtica del canvi en general. EL CANTI ATENCIONAL I P3a El component P3a ha estat considerat per la literatura psicofisiològica com un indicador de lorientació de latenció cap el canvi (Friedman, Cycowicz, & Gaeta, 2001; Knight, 1984; Squires, Squires, & Hillyard, 1975) i la seva amplitud sha relacionat amb el nivell de distracció conductual. Treballs recent, però, han trobat diferències en la magnitud de la distracció en absència de la generació del component P3a (Rinne et al., 2006), i a la inversa, generació del component P3a en absència de distracció conductual (Munka & Berti, 2006; Polo et al., 2003). A més a més, mentre MMN i N1 semblen ser mecanismes que operen automàticament, P3a ha resultat altament dependent de factors moduladors superiors (top-down). Per tant, en contrast amb la més estesa interpretació de P3a com una resposta dorientació de latenció, o un índex de distractibilitat conductual, la seva generació podria, més aviat, resultar un signe davaluació de la novetat contextual, reflectint una reconfiguració de la xarxa neuronal per tal dactuar en conseqüència davant el canvi (Barcelo, Escera, Corral, & Perianez, 2006). LA REORIENTACIÓ DE L'ATENCIÓ I "RON" Tant important com la flexibilitat en dirigir latenció cap a canvis inesperats és el retorn de la mateixa atenció cap el focus dinterès. Aquest procés cognitiu sha estat identificat en els potencials evocats amb un component negatiu que apareix després de la generació de P3a i sha anomenat RON (de langlès, reorienting negativity; Escera et al., 2001; Schroger & Wolff, 1998b). Va ser descobert per Schroger & Wolff (1998b) quan en els seus registres una ona negativa (posteriorment batejada com a RON) apareixia només després destímuls discrepants que provocaven distracció, però no quan els mateixos estímuls havien de ser identificats activament o ignorats passivament pels participants. Més tard, Escera et al. (2001) va argumentar que si realment el component RON indicava lorientació de latenció, la seva generació hauria de veures sincronitzada amb lestímul rellevant, però no amb linici de lestímul discrepant o innovador. En el seu treball, els autors van manipular linterval temporal entre la presentació de lestímul distractor i lestímul rellevant i, efectivament, la generació de RON es va veure sincronitzada amb linici de lestímul rellevant, independent de linici de lestímul distractor. Un dels altres objectius de la present tesi (tercer estudi) serà corroborar aquesta troballa per intervals més propers i, quan lestímul distractor i rellevant comparteixen la mateixa modalitat (auditiva). RESULTATS Els resultats presentats a continuació han estat extrets dels tres estudis que conformen la present tesi. En el primer dels estudis (Escera et al., 2002) lobjectiu va ser estudiar la implicació del potencial de disparitat per canvis que no fossin exclusivament en la freqüència, és a dir, per canvis també en la intensitat i la durada. En el segon dels estudis (Corral & Escera, enviat per publicació) es va explorar si en el moviment atencional provocat per estímuls innovadors era degut a un moviment en lespai, o bé, si es tractava dun moviment dels recursos atencionals entre les modalitats sensorials implicades (visual rellevant, auditiva irrellevant). En el tercer dels estudis (Corral, Berti, Jacobsen, Widmann, Yago, Schroger & Escera, enviat per publicació) es va manipular linterval de presentació del distractor i lestímul rellevant per tal destudiar la seva implicació en la magnitud de la distracció, alhora que corroborar el paper del component RON en la reorientació de latenció. Els resultats dels tres estudis van demostrar que tant petits canvis (estímuls discrepants; primer i tercer estudi), com grans canvis (estímuls innovadors; segon estudi), respecte lestimulació precedent, van provocar respostes més lentes. A més a més, la utilització destímuls discrepants com a distractors va disminuir el nombre de respostes correctes i va augmentar el nombre derrors. En concret, el resultat més destacat del primer estudi va ser que tant canvis en la freqüència, com canvis en la intensitat i la durada, van generar el potencial de disparitat. La seva distribució topogràfica va ser específica per cada tipus de canvi. Pel que fa al segon estudi, la distancia espacial entre el distractor i lestímul rellevant va resultar decisiva per la distracció conductual. En la condició en la què lestímul distractor i lestímul rellevant compartien la mateixa localització, o lestímul distractor es presentava en lhemicamp esquerra, la distracció conductual va desaparèixer. En canvi, quan el distractor es presentava en lhemicamp dret (en anàlogues posicions que a lhemicamp esquerra), o a través dels auriculars (situats a un 1.15 m de distància dels estímuls rellevants, com a la resta de condicions), es va observar distracció conductual. A més a més, el registre electrofisiòlogic per cada una de les condicions va mostrar que lamplitud de P3a es feia més gran conforme sescurçava la distància entre el distractor i lestímul rellevant. El tercer estudi va presentar patrons de distracció en funció de cada un dels dos tipus destímuls rellevants. Quan lestímul rellevant va ser contestat ràpidament pels participants, canvis en la freqüència inserits en lestímul en diferents moments van provocar respostes lentes similars i no van afectar ni el nombre de respostes correctes, ni el nombre derrors. En canvi, en el cas en què lestímul rellevant era respost més lentament, els mateixos canvis de freqüència inserits, van provocar diferents patrons de distracció. Quan la distància temporal entre el distractor i la característica rellevant era llarga (150 ms) les respostes van ser més ràpides però menys acurades (estil impulsiu), que quan la distància temporal era curta (50 ms), condició en la què es van presentar respostes més acurades però més lentes (estil reflexiu). DISCUSSIÓ Canvis inesperats en lentorn auditiu provoquen un empitjorament del rendiment de la tasca en curs (demora en el temps de resposta). El patró dafectació va ser diferent entre els estímuls discrepants (lleugerament diferents a lestimulació precedent) i els estímuls innovadors (totalment diferents a lestimulació precedent). El nombre de respostes correctes i el nombre derrors es va veure afectat en el cas destímuls discrepants (estudi primer i tercer), però no en el cas destímuls innovadors (segon estudi). A més a més, el tipus destímul rellevant, així com el moment daparició dun canvi de freqüència inserit en lestímul discrepant, van resultar paràmetres influents en el patró de distracció (tercer estudi). Quan lestímul rellevant podia ser resolt i contestat ràpidament, el canvi presentat en dos intervals temporals diferents no va afectar la demora de la resposta. En canvi, quan el processament de lestímul rellevant consumia més temps o, si més no, era contestat més lentament, canvis presentats en diferents intervals van provocar més o menys afectació a les mesures de classificació de lestímul (nombre de respostes correctes i nombre derrors) o la selecció/execució de la resposta (temps de reacció). Així doncs, petits canvis en lestimulació precedent poden afectar diferents fases del processament de lestímul rellevant en funció de la seva naturalesa i el moment de la seva presentació. Daltra banda, els estímuls innovadors no presenten cap afectació de les mesures relacionades amb la classificació de lestímul rellevant. De fet, Parmentier et al. (2008) van suggerir que la demora provocada pels estímuls innovadors era deguda a un moviment dels recursos atencionals des de lestímul distractor fins a lestímul rellevant, abans de linici daquest. Els resultats del segon estudi posen de manifest que aquest moviment, més que ser degut a la diferència entre modalitats, és el resultat de moure els recursos atencionals en lespai (de la localització on es troba lestímul rellevant, a la localització del distractor). Tot i així, la distracció no va ser directament proporcional a la distància i el factor hemicamp va resultar important. Els distractors presentats per lhemicamp dret, o a través dels auriculars, van provocar distracció; en canvi, els distractors que compartien la mateixa localització que lestímul rellevant, o eren presentats per lhemicamp esquerra en posicions homòlogues a lhemicamp dret, no. Lactivitat electrofisiològica enregistrada en els tres estudis va permetre identificar els tres components associats a la distracció conductual (potencial de disparitat, P3a i RON). El primer estudi va demostrar que el potencial de disparitat es va generar no només per canvis en la freqüència, sinó també, per canvis en la durada o la intensitat de lestimulació precedent, fet que corrobora el seu paper com a mecanisme detector automàtic del canvi. El segon estudi va observar que lamplitud de P3a va ser sensible a la distància entre el distractor i lestímul rellevant, motiu pel què el canvi atencional associat a P3a podria ser, de fet, un canvi en la localització espacial dels recursos atencionals. Finalment, el tercer estudi va analitzar la finestra temporal del component RON, demostrant que la seva generació depèn del moment dafectació del distractor sobre lestímul rellevant, és a dir, que la reorientació de latenció cap a la tasca depèn la fase del processament de lestímul rellevant que afecta el distractor. CONCLUSIONS La present tesi ha investigat els indicadors electrofisiològics de la detecció i el processament de distractors auditius. A continuació es presenten les conclusions obtingudes: - Els tres estudis mostren que canvis inesperats en lentorn poden provocar distracció, el què permet validar el paradigma com a eina eficaç per lexploració de latenció. - Els resultats obtinguts del primer i tercer estudi assenyalen que els canvis lleugerament diferents de lestimulació precedent poden processar-se parallelament amb les característiques rellevants per la tasca, afectant així diferents fases del processament de lestímul rellevant en funció del moment daparició del distractor. Contràriament, quan el canvi resulta totalment diferent a lestimulació precedent, els recursos atencionals es dirigeixen completament a lavaluació de lestímul innovador, demorant el processament de lestímul rellevant, però no afectant cap de les seves fases. - La manipulació de la localització del distractor en el segon estudi va resultar un factor important per la distracció. Quan el distractor es presenta en la mateixa posició que lestímul rellevant, o per lhemicamp esquerra del participant, la distracció va quedar abolida. En canvi, distractors presentats per lhemicamp dret, o pels auriculars, van mostrar distracció. - El potencial de disparitat registrat en el primer estudi es va presentar davant canvis en la freqüència, la durada i la intensitat, resultats que corroboren el seu paper com a mecanisme automàtic en la detecció del canvi. - En el segon estudi, el canvi atencional associat a P3a va ser sensible a la distància espacial entre el distractor i lestímul rellevant, suggerint que el canvi datenció de lestímul rellevant a lestímul distractor, en realitat, impliqui un canvi dels recursos atencionals en lespai. - El procés cognitiu de reorientació de latenció cap a la tasca principal, després duna distracció momentània, analitzat en el tercer estudi, va resultar dependent de la fase del processament de lestímul rellevant afectat pel distractor. REFERÈNCIES Alho, K. (1995). Cerebral generators of mismatch negativity (MMN) and its magnetic counterpart (MMNm) elicited by sound changes. Ear and Hearing, 16(1), 38-51. Alho, K., Escera, C., Diaz, R., Yago, E., & Serra, J. M. (1997). Effects of involuntary auditory attention on visual task performance and brain activity. Neuroreport, 8(15), 3233-3237. Alho, K., Winkler, I., Escera, C., Huotilainen, M., Virtanen, J., Jaaskelainen, I. P., et al. (1998). Processing of novel sounds and frequency changes in the human auditory cortex: Magnetoencephalographic recordings. Psychophysiology, 35(2), 211-224. Barcelo, F., Escera, C., Corral, M. J., & Perianez, J. A. (2006). Task switching and novelty processing activate a common neural network for cognitive control. Journal of Cognitive Neuroscience, 18(10), 1734-1748. Berti, S., Roeber, U., & Schroger, E. (2004). Bottom-up influences on working memory: Behavioral and electrophysiological distraction varies with distractor strength. Experimental Psychology, 51(4), 249-257. Corral, M.J. & Escera, C. Effects of sound location on visual task performance and electrophysiological measures of distraction. Neuroreport, en premsa. Corral, M.J., Berti, S., Jacobsen, T., Widmann, A., Yago, E., Schroger, E., & Escera, C. (enviat per publicació). Distraction effects with different distractor-to-target intervals: a combined behavioral and event-related brain potential study. Escera, C., Alho, K., Schroger, E., & Winkler, I. (2000). Involuntary attention and distractibility as evaluated with event-related brain potentials. Audiology & Neuro-Otology, 5(3-4), 151-166. Escera, C., Alho, K., Winkler, I., & Naatanen, R. (1998). Neural mechanisms of involuntary attention to acoustic novelty and change. Journal of Cognitive Neuroscience, 10(5), 590-604. Escera, C., Corral, M. J., & Yago, E. (2002). An electrophysiological and behavioral investigation of involuntary attention towards auditory frequency, duration and intensity changes. Brain Research. Cognitive Brain Research, 14(3), 325-332. Escera, C., Yago, E., & Alho, K. (2001). Electrical responses reveal the temporal dynamics of brain events during involuntary attention switching. The European Journal of Neuroscience, 14(5), 877-883. Escera, C., Yago, E., Corral, M. J., Corbera, S., & Nunez, M. I. (2003). Attention capture by auditory significant stimuli: Semantic analysis follows attention switching. The European Journal of Neuroscience, 18(8), 2408-2412. Deouell, L.Y. (2007). The frontal generator of the mismatch negativity revisited. Journal of Psychophysiology, 21(3-4), 188-203. Friedman, D., Cycowicz, Y. M., & Gaeta, H. (2001). The novelty P3: An event-related brain potential (ERP) sign of the brain's evaluation of novelty. Neuroscience and Biobehavioral Reviews, 25(4), 355-373. Giard, M. H., Perrin, F., Echallier, J. F., Thevenet, M., Froment, J. C., & Pernier, J. (1994). Dissociation of temporal and frontal components in the human auditory N1 wave: A scalp current density and dipole model analysis. Electroencephalography and Clinical Neurophysiology, 92(3), 238-252. Jaaskelainen, I. P., Schroger, E., & Naatanen, R. (1999). Electrophysiological indices of acute effects of ethanol on involuntary attention shifting. Psychopharmacology, 141(1), 16-21. Jacobsen, T., & Schroger, E. (2001). Is there pre-attentive memory-based comparison of pitch? Psychophysiology, 38(4), 723-727. Knight, R. T. (1984). Decreased response to novel stimuli after prefrontal lesions in man. Electroencephalography and Clinical Neurophysiology, 59(1), 9-20. Munka, L., & Berti, S. (2006). Examining task-dependencies of different attentional processes as reflected in the P3a and reorienting negativity components of the human event-related brain potential. Neuroscience Letters, 396(3), 177-181. Naatanen, R. (1990). The role of attention in auditory information processing as revealed by event-related potentials and other brain measures of cognitive function. Behavioral and Brain Sciences, 13, 201-288. Naatanen, R., (2007). The mismatch negativity (MMN): Where is the big fish? Journal of Psychophysiology, 21(3-4), 133-137. Naatanen, R., & Picton, T. (1987). The N1 wave of the human electric and magnetic response to sound: A review and an analysis of the component structure. Psychophysiology, 24(4), 375-425. Parmentier, F. B., Elford, G., Escera, C., Andres, P., & San Miguel, I. (2008). The cognitive locus of distraction by acoustic novelty in the cross-modal oddball task. Cognition, 106(1), 408-432. Polo, M. D., Escera, C., Yago, E., Alho, K., Gual, A., & Grau, C. (2003). Electrophysiological evidence of abnormal activation of the cerebral network of involuntary attention in alcoholism. Clinical Neurophysiology: Official Journal of the International Federation of Clinical Neurophysiology, 114(1), 134-146. Rinne, T., Sarkka, A., Degerman, A., Schroger, E., & Alho, K. (2006). Two separate mechanisms underlie auditory change detection and involuntary control of attention. Brain Research, 1077(1), 135-143. Roeber, U., Berti, S., & Schroger, E. (2003). Auditory distraction with different presentation rates: An event-related potential and behavioral study. Clinical Neurophysiology: Official Journal of the International Federation of Clinical Neurophysiology, 114(2), 341-349. Roeber, U., Widmann, A., & Schroger, E. (2003). Auditory distraction by duration and location deviants: A behavioral and event-related potential study. Brain Research.Cognitive Brain Research, 17(2), 347-357. Schroger, E. (1996). Neural mechanism for involuntary attention shifts to changes in auditory stimulation. Journal of Cognitive Neuroscience, 8, 527-539. Schroger, E. (2007). Mismatch negativity: a microphone into auditory memory. Journal of Psychophysiology, 21(3-4), 138-146. Schroger, E., Giard, M. H., & Wolff, C. (2000). Auditory distraction: Event-related potential and behavioral indices. Clinical Neurophysiology: Official Journal of the International Federation of Clinical Neurophysiology, 111(8), 1450-1460. Schroger, E., & Wolff, C. (1998a). Behavioral and electrophysiological effects of task-irrelevant sound change: A new distraction paradigm. Brain Research.Cognitive Brain Research, 7(1), 71-87. Schroger, E., & Wolff, C. (1998b). Attentional orienting and reorienting is indicated by human event-related brain potentials. Neuroreport, 9(15), 3355-3358. Squires, N. K., Squires, K. C., & Hillyard, S. A. (1975). Two varieties of long-latency positive waves evoked by unpredictable auditory stimuli in man. Electroencephalography and Clinical Neurophysiology, 38(4), 387-401. Sussman, E., Winkler, I., & Schroger, E. (2003). Top-down control over involuntary attention switching in the auditory modality. Psychonomic Bulletin & Review, 10(3), 630-637. Winkler, I. (2007). Interpreting the mismatch negativity (MMN). Journal of Psychophysiology, 21(3-4), 147-163. Yago, E., Corral, M. J., & Escera, C. (2001). Activation of brain mechanisms of attention switching as a function of auditory frequency change. Neuroreport, 12(18), 4093-4097.
This document abstract is also available in .
Bibliographical Information:

Advisor:Escera Micó, Carles

School:Universitat de Barcelona

School Location:Spain

Source Type:Master's Thesis

Keywords:psiquiatria i psicobiologia clínica

ISBN:

Date of Publication:09/22/2008

© 2009 OpenThesis.org. All Rights Reserved.